Fonètica

Parlar de qüestions fonètiques, en català, és una feina llarga i complicada. El català no manté la seva unitat gràcies als seus trets fonètics. Hi ha dos dialectes, l’oriental i l’occidental, i uns quants subdialectes. Per tant, només la llengua escrita pot donar uniformitat als diferents territoris on es parla. Tot i això, no ens volem estar de comentar alguns punts de pronunciació on sovint podem trobar errades fonètiques clares. Ho farem molt breument i sense usar signes fonètics. Fent el nostre diccionari, moltes vegades hem trobat petites alteracions en alguns mots, si els comparem amb els diccionaris clàssics; es deuen a canvis fonètics produïts per la distància entre pobles, per la varietat de la llengua i per tants anys d’haver estat “amagada” oficialment.

Generalment, al diccionari, fem notar aquests canvis, comentem que el mot en un lloc concret es diu d’una altra manera, però no hi solem donar gaire importància; així hem trobat ideia per idea, llapit per llapis, cómprot per compro, etc. Altres vegades ni els citem, com en el cas del tret empordanès de dir venre per vendre, cenra per cendra, divenres per divendres, etc.

1. Les vocals

La e final àtona dels mots és una vocal neutra en els parlars orientals: classe, frase, catàstrofe, etc. El conjunt ix, que és dígraf des del punt de vista del català oriental, perquè la i hi és muda, no ho és si el considerem a partir del català occidental, on la i s’hi pronuncia. Per exemple seixanta es pot pronunciar seixanta o sixanta.

A més, Víctor es pronuncia víktu, encara que s’admet víctor, Cupido es pronuncia kupidu, euro es pronuncia euru, etc.

2. Les consonants

Mots que cal pronunciar amb essa sonora: zero, Àsia, entusiasme, enfonsar, endinsar, crisi, zona, etc. Mots que cal pronunciar amb essa sorda: missatge, impressió, missió, etc.

Les consonants b, c, g i p, entre una vocal tònica i una l geminen, és a dir, sonen com si fossin bb, kk, gg i pp. Ex: amable amabble, miracle mirakkle, regla reggla, triple tripple. En aquests casos cal fer la geminació de la consonant corresponent: La regla més neta. És el més probable. N’hi haurà el doble. Cal dir, però, que la geminació no es fa en els parlars valencià i balear.

Cal que Anna es pronunciï anna i Xavier amb x i no amb j.

3. Enllaços fònics

La t final precedida de n, sempre muda dins mots isolats i en la majoria de parlars, es fa sensible en alguns enllaços. Ex: Sant Antoni santantoni, Sant Hilari santilari, cent homes centomes.

El demostratiu aquest suprimeix generalment el so de la seva s davant un nom començat en consonant; així diem: aquest pa aquetpa. En canvi la s sona davant vocal. Exemples: aquest home aquestome, aquest any aquestany, aquest animal aquestanimal, etc.

4. Pronúncia dels verbs acabats en -iar.

Tots els verbs amb terminació en -iar precedida de consonant tenen forta la i del present. Sentim moltes vegades algunes formes dels següents verbs, i d’alguns altres també, mal pronunciades:

Prestigiar Aquest teatre prestígia Cal dir: prestigía

Anunciar L’empresa anúncia Cal dir: anuncía

Pronunciar No pronúncia bé la r Cal dir: pronuncía

Canviar Si no cànvies Cal dir: canvíes

Estudiar Els nens no estúdien Cal dir: estudíen

Copiar Ella també còpia Cal dir: copía

No cal dir que els accents d’aquests exemples no hi corresponen, només hi són per ajudar a entendre el fenomen fonètic.

5. Pronúncia d’algunes formes verbals acompanyades de pronoms febles

En català, igual que en francès, anglès i altres llengües, no sempre coincideixen els sons de les paraules i les seves grafies i no ens hem d’obsessionar quan això passa. Hem de mantenir, sense modificacions, això sí, les formes escrites, perquè, si no ho fem, trencarem la unitat de la llengua. Les característiques fonètiques regionals ja se superaran si la llengua té, per fi, uns anys de tranquil·litat. Exemples:

Encara que es digui: van donanse pa, escriurem van donar-nos pa

“ per ensenyals a pensar, escriurern per ensenyar-los a pensar

“ anem dientso, escriurem anem dient-nos-ho

“ fesels-hi la feina, escriurem fes-los-hi la feina

“ el pare ve a esperam, escriurem el pare ve a esperar-me

“ m’agradaria conèixet, escriurem m’agradaria conèixer-te

“ poseusi bé, escriurem poseu-vos-hi bé

6. Les combinacions de les lletres tl-tll. Altres casos

Copiem de Francesc de B. Moll: “Cal escriure tl o tll el so de l doble d’aquells mots que en català oriental es pronuncien amb l doble (escrita tll), i que són els següents (i els seus derivats): ametla o ametlla, batle o batlle, espatla o espatlla, guatla o guatlla, motlo o motllo, rotlo o rotllo, vetlar o vetllar”. Les formes amb tl són les conegudes a València, Balears i Tortosa.

El DIEC segueix el criteri de Moll i dóna dues entrades a cadascun d’aquests mots, llevat de batlle que només es troba en la seva forma principal i de guatlla que té com a forma secundària guàtlera. El Fabra i el DLC només contenen les formes amb tll.

El català, des dels orígens ha emprat les dues formes tl i tll.

No som gaire partidaris, en general, de les formes dobles, per no crear embolics, però, ens sembla que, en aquest cas, el DIEC l’encerta, i que l’entrada de mots amb tl, que remeten als més generals amb tll, és justificada.

També convé que escriguem “genoll, ull, cavall,” etc., encara que en algunes regions es pronunciïn genoi, ui i cavai respectivament. I el mateix criteri ens pot servir per altres casos de dubte que trobem en català.