CAPÍTOL 9
LA SINONÍMIA, RIQUESA DE LA LLENGUA
En totes les llengües que conec, i supòs que en totes les del món, hi ha sinònims, paraules que signifiquen la mateixa cosa que una altra o altres. D’antuvi, això pot semblar un inconvenient, una sobra de vocabulari que no té cap utilitat i que obliga a memoritzar més mots dels que fan falta. Però no és així. Els sinònims, si el qui parla o escriu en fa una bona tria, permeten embellir la llengua. En moltes ocasions, fins i tot el més profà en artificis literaris pot veure si un mot hi diu més que un altre, en una determinada expressió lingüística, i també es dóna el cas que un determinat mot s’usa sempre en una expressió i no és substituïble per un altre, encara que en sigui sinònim. Per exemple, cap, testa i cabeça es poden utilitzar com a sinònims en frases com «té un bon cap» (o una bona testa, o una bona cabeça), però ningú dirà coses com: «L’han anomenat testa dels bombers», però sí que es pot dir que «s’ha romput sa testa», com tampoc seria normal dir «aquesta dona és la cabeça de l’oficina», però sí és correcte parlar d’una cabeça d’alls o dir de qualcú, amb tot i que no sigui gaire usual, que «té bona cabeça» volent dir que és molt intel·ligent. Els articles ací agrupats, parlen de diversos mots que tenen el mateix significat, i dels usos que se’n sol fer, i en el següent capítol en veurem uns altres amb significats afins però que cal no confondre’ls amb sinònims.
9.1. El cap, la testa i la cabeça
Del mot llatí caput, que en principi només designava el cap en un cos animal, sortiren el nostre cap, l’italià capo, els occitans antics cap i chap i, un poc més alterat, el francès chef, que actualment només s’usa en algunes locucions per a designar un cap en sentit figurat, com chef-lieu ‘capital d’una divisió administrativa’, chef-d’oeuvre ‘obra mestra, o amb el sentit que té el mot castellà que en procedeix jefe (chef de cuisine, chef de famille, i alguns altres). Amb el temps s’amplià el significat del mot cap utilitzant-lo per designar l’extrem d’una corda o d’una paret o d’altres coses allargades. El castellà i portuguès antic cabeça (actualment cabeza) i el nostre cabeça, sortiren d’un altre mot llatí relacionat amb caput: capitia. En les dues llengües peninsulars citades en primer lloc, aqueix mot és el normal per a designar el cap de les persones o dels animals, i en la nostra també ho fou antigament, al costat de cap, però avui en dia només s’usa en un sentit humorístic, o per a algunes altres coses, com el bulb de l’all, denominat cabeça d’alls. Una frase graciosa, en la qual apareix el derivat cabeçut ‘obstinat, caparrut’, és la de «més cabeçut que un forc d’alls». Ho diuen perquè en un forc (dues trenes d’alls de vint-i-cinc parelles de cabeces en cadascuna) n’hi ha, certament, per a molts de guisats. Altres mots utilitzats per anomenar el cap procedeixen del llatí testa, derivat de testo ‘cosa de terrissa, de test’, i que solia donar-se a una mena d’olla, i per similitud de forma, al cap humà. S’usa en català, en castellà, en italià i en portuguès amb la mateixa forma llatina, testa, si bé en la darrera llengua ha pres la significació de ‘front’, i en castellà i en català no s’usa gaire, essent més normal dir cabeza i cap. En canvi és corrent en italià, i, una mica alterat, en francès, tête, antigament teste. Una paraula que ningú sol relacionar amb cap és acabar, que probablement prové de la locució llatina ad caput venire ‘venir (arribar) al cap’. Més fàcil de reconèixer-hi l’origen són els derivats caparrut (ja esmentat), caparrot, capatàs, caporal, capità, capitost, capitell, capítol, capçal, capamunt, capavall, encapçalar i escapçar.
9.2. Astorats i esparverats
Astorar, més usual com a verb reflexiu (estar astorat, quedar estorat, romandre astorat, etc.), és usual tant a les Illes com al Continent, i en temps antic ha significat, i en alguns llocs encara significa, ‘causar un gran espant’ però a Mallorca en la seva forma reflexiva usual, és més tost ‘quedar fortament sorprès o trasbalsat per un fet extraordinari i del tot inesperat’, sens que això impliqui necessàriament temor o preocupació. I no hi ha motiu per quedar-ne astorats, però potser més d’un quedi sorprès, de saber que aquest verb prové del nom d’un aucell rapinyaire migratori que avui en dia abunda molt poc a la nostra illa, si és que hi és present, l’astor, en castellà azor, que en temps antic, com el seu parent el falcó era ensinistrat per caçar altres aucells. Astorar degué sortir de comparar la por i el desconcert que sentien les víctimes de l’astor quan aquest els atacava, i el mateix procés se seguí en castellà, que damunt azor formaren el verb azorar. El nom de l’astor prové del llatí acceptor, i de l’evolució d’aquest nom a través del castellà antic, acetor, del que sortí el nom d’acetorero, i més envant acetrero, per a aquell qui el criava o el cuidava, es formà el mot castellà cetrería (adoptat pel català) per designar l’art de caçar amb l’astor, significació que es va estendre a la caça amb altres aus, com el falcó. El llatí acceptor produí en portuguès açor, del que ve el nom de les illes Açores, i també un verb que en significació difereix un poc del respectiu català. Açorar, en portuguès, pot significar ‘excitar un gran desig per alguna cosa’, i ‘temptar’, i ‘sentir-se empès amb ardor (a fer alguna cosa)’. D’un altre aucell carnisser un poc més petit que l’astor i més abundós i conegut, l’esparver, altrament anomenat xoric i xoriguer (i astoret) també en sortí un verb de significat molt semblant a astorar: esparverar, i el corresponent adjectiu, esparverat ‘esglaiat, espantat’.
9.3. Besades i petons
Joan Coromines, amb relació a petó despotricava «contra la mania de les precioses i preciosos mallorquins, que condemnaven l’ús del terme popular amb el pretext que era un derivat de pet (!)» (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, p. 492). No sé d’on l’eminentíssim lingüista es va treure això, qui l’hi degué dir. Amb tot, és ben creïble que la semblança de petó amb pet hagi produït un cert rebuig envers aquest mot en alguns escriptors mallorquins, però jo crec que la causa principal de no usar-lo en els seus escrits és que petó no ha estat mai usual a l’illa, mentre que ho ha estat besada, mot ben antic i suau i que té l’avantatge de no semblar-se a cap paraula malsonant. En el segle passat es va fer molt popular el barbarisme beso, que segueix essent molt usat, però inadmissible fins i tot en el parlar col·loquial més descurat. Però mirau per on, a França, el mot baiser, germà del nostre besar, i que en temps no massa antic significava ‘besar’ i també ‘besada’, amb un sentit del tot innocent, per una d’aquelles coses rares que de vegades ocorren amb els mots, ha passat a tenir una significació considerada obscena, la de la realització de l’acte sexual. I puix que els francesos no tenien cap sinònim per substituir aqueix mot tan injustament degradat o deshonorat, n’agafaren un altre que no significava la mateixa cosa, però que en certa manera hi estava associat, el de embrassement ‘abraçada’, i embrasser passà a significar ‘besar’. D’aquí sortiren expressions tan sorprenents per a un mallorquí aprenent de francès com embrasser sur la joue, que, literalment traduït és ‘abraçar damunt la galta’, però que significa ‘donar una besada a la galta’. Embrassement continuà significant també ‘abraçada’, però alguns, per posar les coses més clares, començaren a usar en el seu lloc el mot étreinte ‘estreta’ per expressar l’acció de ‘estrènyer qualcú entre els braços’. Tornant al principi, petó, antigament potó, segons Coromines és un mot de creació expressiva, molt antic i germà de les formes occitanes pòt, poutoun i poutet (llegiu putun i putet). Formes semblants s’usen en altres llengües europees, però en molts de casos no es troben als diccionaris normatius, i molt menys als bilingües.
9.4. Ca, gos, cus, cussa
El mot ca, descendent del llatí canis, era el nom que per tot allà on es parlava la llengua catalana es donava en temps antic a aquest animalet tan simpàtic, però per devers el segle XIV començà a usar-se a alguns llocs el mot gos, que acabà substituint el clàssic ca en una gran part del domini lingüístic. Sembla que gos, com el llenguadocià gous, sortí de la veu usada per cridar l’animal, com el nostre cus, sobre el que es formaren cussa i cussó. Sortosament, a les Illes, i alguns llocs del Principat, hem conservat la denominació clàssica, la més antiga, que hagués estat una pena que hagués deixat d’esser usada en la nostra llengua. També en castellà hi hagué una substitució de can per perro, vocable exclusiu d’aqueixa llengua, i que probablement prové de la veu prrr o brrr amb la qual els pastors cridaven el ca guardià perquè posàs ordre en el ramat. També s’usava perro com a terme despectiu per insultar qualcú, sobretot els sarraïns, heretges i soldats enemics, i perra era un dels pitjors insults per a una dona, com també ho era i ho és encara el nom de la cussa en anglès, bitch, mot usat també en la locució son of a bitch ‘fill de puta’. Així mateix és gros, que el nom d’un dels animals més simpàtics i fels hagi estat i sigui usat com a insult! Una curiositat lingüística és que en el mallorquí dels segles XIX i el XX s’hagi usat (potser encara qualcú l’usa) la forma castellana perro (pronunciada amb la e oberta: pèrro), per referir-se a una situació molt dolenta, com havia passada una nit de perros, expressió usada per mossèn Alcover a les seves rondalles, i també es diu o es deia quina vida més perra, i donar-se a perros volia dir estar molt enrabiat per una cosa a la qual no es podia posar remei. Solia usar-se en condicional, parlant de qualcú que estava molt empipat: s’hauria donat a perros. Record haver-ho sentit dir a persones majors quan jo era jove. Això deu venir del castellà darse a perros, per ‘desesperar-se’, però també en italià hi trobam una expressió idèntica: darsi a’ cani. També es diu en castellà humor de perros i tiempo de perros i perro mundo. Una pel·lícula italiana que per devers els anys seixanta tingué molt d’èxit es deia Mondo cane, una mena de documental dels dois i perreries que fan els humans de distintes parts del món.
9.5. Gat, moix
Així com la setmana passada deia que ca és un nom més antic que gos, i preferible a aquest, avui m’he de pronunciar a favor de gat, en aquest aspecte, amb tot i que com a mallorquí m’agradi més moix, per anomenar aquest animalet tan bell i útil per tenir a retxa ratolins i altres animalons que poden fer matx si aconsegueixen entrar dins una casa. D’altra banda, hem de considerar que gat és també un mot ben mallorquí, que es conserva sobre tot en refranys i frases fetes, com gat escaldat d’aigo freda tem, de gat a gat no hi ha més que arpades, treure-se es gat des sac, etc. El nom més antic del gat en llatí era feles, d’on prové felí, però és del llatí tardà cattus que es formaren les denominacions del gat en els idiomes romànics (gato en castellà i portuguès, gatto en italià, chat en francès) i en la majoria dels germànics, eslaus, i celtes i fins i tot en àrab (en anglès, irlandès i escocès es diu cat; en alemany Katze; en danès, kat; en suec, katt; en rus kot’ i en àrab qitt). En asturià es diu gatu, i tenen una dita curiosa equivalent, en significació, a la nostra que diu morir màrti’, morir farti, que és muerra’l gatu i muerra fartu. Moix és un mot de creació expressiva, com mix, mixa. En temps antic amoixar significava acariciar, afalagar, i encara conserva aquest sentit en la majoria de parlars catalans, en els quals moix vol dir acariciador, o afalagador, i també suau. Un compost curiós és el de gata moixa que s’aplica a una persona que es dóna aires d’humil, o d’innocent, sense esser-ho, formació quasi idèntica a la del castellà mojigato / a, compost de mojo nom que a alguns llocs de parla castellana donen al moix, i gato, d’ús més general. Dir gat, o moix, a un borratxo, deu esser degut que l’embriac no s’aguanta dret i sovint acaba anant de grapes, com va normalment l’animalet al que, abusivament, el comparen. Segons el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll, aquesta accepció del mot és usual a diversos llocs de Catalunya.
9.6. Rata pinyada, rat-penat, muricec
Aquest extraordinari mamífer que té ales i vola com els aucells és, em sembla, l’animal que més noms té en català, i no tenc notícia d’altra llengua en la qual en tengui tants. El diccionari d’Alcover i Moll, a l’entrada «RATA-PINYADA » en facilita els següents: rata-penada, rat-penat, rata-pinyat, rata-patxec, ratapenarra, rata-penat, rata-penella, rata-penera, rata-penyada, rata-petenera, rata-pinyat, rataplanera, rataspinyada, rata-pinat, rata-pinella, pinya-rata, rat-pelat, i a més, a altres entrades, muricec, muriac, voliac i volicec. I és ben possible que se’n deixassin qualcun o me l’hagi deixat jo en copiar-los. En aquests composts, pinyada no té res a veure amb ‘pinya’ ni penat o penada amb ‘pena’. Són formes procedents del llatí pinnatus (en femení pinnata), derivat de pinna ‘ploma’ que vol dir ‘proveït de plomes’ i també, per ampliació del seu significat, ‘alat’. És a dir, que rata-pinyada, rat-penat i formes semblants signifiquen ‘rata amb ales’. Un altre cas d’etimologia embullosa, és el del francès chauve-souris, que sembla que vol dir ‘rata calba’, perquè el primer mot coincideix formalment amb el que significa ‘calb’, però és possible que aquest chauve correspongui a l’antic francès choue, nom que es donava a l’òliba (actualment chouette), és a dir, que chauve-souris podria voler dir «òliba-rata». Aquest animalet, considerat lleig per quasi tothom, tenia en llatí un nom ben eufònic. Es deia vespertilio, mot format damunt vesper, ‘vespre’, perquè surt a entrada de fosca, i en algun parlar italià s’hi troba encara talment, i en alguns altres com a vespertillo, que amb el temps es canvià en vipistrello i finalment en pipistrello que és el nom que actualment li donen. I en castellà s’ha conservat vespertillo, que coincideix, gràficament, amb l’antic mot italià. Muricec, significa literalment ‘ratolí cec’, com el castellà murciélago, alteració formal de murciégalo, ampliació de mur ciego (mur ‘ratolí’, en castellà antic), nom també impropi, perquè les rates-pinyades no són cegues, i a més, mitjançant l’emissió d’ultrasons, poden volar dins una completa obscuritat sense xocar amb cap obstacle. Volicec és un mot creat a imitació de muricec, deformat per analogia de volar, i em sembla que es diu a molts pocs llocs.
9.7. Calces i mitges
En la nostra llengua, com ocorre amb totes les altres que són parlades en distints països o regions, hi ha paraules que un lloc tenen un significat i en un altre on es parla la mateixa llengua en tenen un distint, i això pot esser causa de malentesos i situacions incòmodes. El fet que vaig a contar-vos succeí fa prop de cinquanta anys a Barcelona a una senyora, aleshores una joveneta, mallorquina. Era l’època en què les teles de niló eren una novetat, i ella s’havia comprat unes calces d’aqueix teixit de fibra sintètica. Estaven ella i els seus pares amb uns amics catalans prenent un refresc a la terrassa d’un bar cèntric i ella, amb tota la innocència del món, els va contar que s’havia comprat unes calces de niló, que duia posades, i els va demanar: «Les voleu veure?» Els catalans, visiblement torbats, respongueren que no, que no calia, però ella, sense escoltar raons, tota ufanosa allargà una cama, amb falda fins al genoll, i els mostrà la meravella, i aleshores descobriren que les calces eren les mitges i no les bragues que ells havien suposat. Potser més d’un lector es preguntarà com és que a Mallorca els deim, a aqueixes peces del vestuari, calces, mentre que a Catalunya els diuen mitges. La resposta és ben senzilla. Dins l’edat mitjana les calces anaven dels peus als genolls, i podien esser de cuiro o de llana o d’algun tipus de tela. Amb el temps i l’evolució de la moda, les calces anaren allargant-se, arribant primer a les cuixes i finalment a la cintura. Dins el segle XVI, qualcú va tenir la idea de xapar les calces a l’altura de les cuixes o part davall dels genolls, fent-ne dues peces diferenciades, i a Catalunya a les de la part de baix els digueren mitges calces, i seguiren dient calces a les de la part de dalt, que amb el temps evolucionà cap a una nova peça prou diferenciada a la qual es donà el nom de calçons. A Mallorca i a València, i a alguns llocs del Principat, abreujaren allò de mitges calces deixant- ho en calcec, i a la major part dels territoris de parla catalana ho feren eliminant l’altre mot, deixant-ho en mitges. En castellà es procedí de la mateixa manera, reduint medias calzas a medias. Una altra cosa curiosa és que en portuguès calças és el nom que es dóna als calçons o pantalons, calcinhas o cuecas als calçotets o bragues, i meias a les mitges.
9.8. Pulmonia / Pneumònia
Aquestes darreres setmanes he patit una pulmonia o pneumònia que m’ha tingut en una inactivitat quasi total. Gràcies que tenia avançats un parell d’aquests articles no se n’ha hagut d’interrompre la publicació. Tornat a la feina, he pensat que podria parlar d’aquests mots i procurar, sobre tot, indicar la pronunciació correcta del segon, que la majoria de parlants el diuen malament per la pertorbadora influència castellana. Però, abans de seguir endavant, precisem la significació d’aquestes paraules. Quina diferència hi ha entre pulmonia i pneumònia? Idò la mateixa que hi ha entre la seu i la catedral: que la primera procedeix d’un mot llatí i la segona d’un mot grec, pneumon, que signifiquen el mateix, ‘pulmó’. El diccionari normatiu les posa com a sinònimes, com ho fa el diccionari de la Real Academia Española amb pulmonía i neumonía, però un amic amb qui en vaig parlar, que l’any passat patí la mateixa malaltia, em va especificar que es diu neumonía quan la infecció està en un sol pulmó, i pulmonía quan afecta els dos (!). La paraula pulmó, derivada del llatí pulmonem, acusatiu de pulmo, s’usa en la nostra llengua des de fa cents d’anys, però fins dins el segle XIX no era gaire coneguda per la gent del poble, que generalment la pronunciava peumó o espeumó. Jo encara he sentit dir, a gent major que jo, «ets espeumons» o «ets espulmons». Molt abans, se’ls deia, en conjunt, es lleu, denominació que al final ha quedat només pels pulmons dels animals que amb el fetge i la melsa constitueixen la freixura, de la que en parlarem algun dia. Aquest mot popular, lleu, prové de llatí leve ‘lleuger’, com el castellà livianos i el portuguès leves o levianos. En francès al lleu li diuen mou, és a dir, ‘moll’, mentre que el mot anglès corresponent, lights, al·ludeix, com el nostre, a la lleugeresa de la víscera. I el nom dels pulmons en les llengües germàniques, lungs en anglès, Lungen en alemany, lunga en suec, etc., té també relació amb un antic mot germànic que significa ‘lleuger’.
9.9. El frit i la freixura
Quan jo era jove i no sabia res de filologia ni d’etimologies, sempre em va cridar l’atenció el mot freixura, tan particular, que no sabia relacionar-lo amb cap altre. Quan, fa devers cinquanta-cinc anys vaig començar a estudiar francès, em va sobtar trobar-me amb el mot fressure, amb el mateix significat. Vaig deduir que eren mots germans, però continuava per a mi el misteri de la seva procedència. Anys després vaig saber que un i altre provenien del llatí tardà frixura, que significava ‘fregidura, fritada’, i que tant el mot francès com el català són molt antics. Avui en dia freixura és usual en gran part de les terres de parla catalana, però no pertot té el mateix significat, puix que a molts de llocs ho diuen solament al lleu, mot aquest, poc viu en el català continental. A Palma, del conjunt de vísceres d’un animal, més que freixura solen dir-li frit, mots que, un i altre, tenen etimològicament un significat afí. I a Menorca diuen freixurat a un guisat de freixura. Curiosament, es troben formes germanes d’aquest mot nostre en portuguès (fressura), en sard (fressura i frissura), i en aragonès (freixura, i també freidura), però no n’he sabut trobar en castellà ni en italià. I a Manacor deien freixura d’hortolà a la pastanaga frita, però no sé si encara li diuen. Un altre nom referit al conjunt de cor, fetge, lleu i melsa, procedent del llatí corata, es troba representat en diferents llengües, entre les quals la nostra amb les formes corada i coradella. Aquest mot degué esser usual en mallorquí, perquè Tomàs Aguiló, en la seva Rondalla de Rondalles, de principis del segle XIX, cita la frase fer ses corades de riure, per ‘esbutzar-se de riure’. Corada és també usual en aragonès, i a alguns llocs d’Itàlia diuen a la freixura corata o corada i també coratella, i en occità existeixen amb el mateix significat els mots courado i couradeto. Frases que foren populars, relacionades amb freixura, són treure la freixura per la boca, per ‘estar molt fatigat’, i treure o fer-li sortir la freixura a qualcú, per ‘fer-li fer un excés de feina’ (o altres activitats feixugues com córrer, botar, etc.).
9.10. Llaminers i llépols
Aquests dos mots no tan sols són sinònims sinó que ho són molt més del que en principi sembla, perquè així com llépol és derivat de llepar, com és fàcil deduir-ho, llaminer és derivat d’un antic verb català que avui en dia ja no s’usa, llaminar, procedent del verb llatí lambere que també significa ‘llepar’, verbs que han produït també llepolia i llaminadura. És curiós que en el segle XIV a Catalunya considerassin molt llépols els francesos, com ens ho mostra aquesta cita de fra Francesc Eiximenis retreta per Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (tom v, p. 50): «Per tal se diu de l’hom aquell qui hom té per laminer que ell ha la gorga francesa, ço és, lo gust fort inclinat a haver saboroses viandes, e volenter requer bons vins, e plasents tostemps». Gorga era usual a Mallorca i València per gargamella, que a altres llocs li diuen gola, mot que entra en frases fetes com fer-se goles o tenir gola d’una cosa, i del que sortiren antigament golós i golafre. Amb tot i que el primer fos usual en català antic, els qui l’usen avui en dia és per castellanisme. En les llengües més pròximes a la nostra també hi trobam derivats de «llepar » per designar coses dolces o molt apetitoses, com ocorre amb el castellà mateix, en la qual hi ha un antic verb laminar que produí, a semblança del català, laminero i lamerón per ‘llépol’, i en francès si bé solen dir a una llepolia gourmandise, o friandise també l’anomenen lécherie, mot que ve de lécher ‘llepar’, i en portuguès del verb lamber, germà del castellà lamer, han sortit lambarice ‘llepolia’ i lambareiro, ‘llépol’. En italià no són tan usuals els derivats de leccare ‘llepar’, però a alguns llocs s’usa leccardo per ‘llépol’. Goloso i golosina són usuals en castellà, en italià i en portuguès. En mallorquí antic, golós es deia amb el sentit de golafre, com mostra aquestes dites: es golosos se cremen es morros, i es golosos se cremen i es llépols bufen. En anglès d’un llépol en diuen que has a sweet tooth, és a dir, ‘que té una dent dolça’, i per ‘llépol’ diuen sweet-toothed, que poc més o menys es pot interpretar per ‘que té dent dolça’. Com veis, les maneres d’expressar una mateixa cosa poden diferir molt d’una llengua a una altra.
9.11. Empegueïment i vergonya
Actualment, empegueir-se i avergonyir-se, en la majoria de casos, venen a significar el mateix, però el seu origen és molt distint, i pel que fa al primer, bastant envitricollat. Permeteu-me que us l’expliqui, resumint molt el que en deia Coromines. El mot llatí pecu, i pecus que acabà arraconant-lo, significa ‘bestiar’, especialment el bestiar menor (ovelles, cabres), i en català antic, medieval, s’usà el mot pec (i el seu femení pega) amb el sentit de ‘cap de bestiar’ (un derivat del mateix mot llatí, pècora és el nom que actualment donen a Itàlia a una ovella, i origen del nostre pècora que en la nostra llengua té un sentit molt distint). Amb el temps, pec agafà la significació de ‘beneit, estúpid’, i la versió més antiga que es coneix del refrany «qui ase va a Roma, ase en torna», és «qui foll va a Roma, pec se’n torna», que es troba en documents del segle XIII, com la Crònica del rei En Jaume. Després aparegueren els derivats peguea (peguesa) ‘beneitura’ i el verb empeguir i empegueir, que usats com a reflexius significaren, literalment ‘mostrar-se com un beneit’, i que aviat agafaren el sentit actual de ‘avergonyirse, ruboritzar-se’. Fora de les nostres illes, empegueir-se és un mot antiquat, molt rar, usant-se al seu lloc el més general avergonyir-se. Pecus també significava ‘diners, riquesa’ (tenir molt de bestiar era el més ostentós signe de benestar), i d’aquesta accepció sortiren els mots peculi, peculiar, pecúnia. Vergonya, que té germans en altres llengües romàniques (castellà vergüenza, italià vergogna, portuguès vergonha) és usat també des de temps molt antic (recordau les paraules del rei En Jaume als seus cavallers, quan es returaren, anant a entrar a la Ciutat de Mallorca, davant l’envestida dels moros: «Vergonya, cavallers, vergonya»). Prové del llatí verecundia, que al seu torn és derivat de verecundus, provinent del verb vereri, ‘ser modest, tenir respecte’. Un verb derivat de vereri, revereri, ha produït en la nostra llengua els mots reverència, reverent i reverend. Atenció amb aquests dos darrers, idèntics en la pronunciació, però no en la grafia! Altres derivats ben antics són avergonyir, avergonyit (abans envergonyit), vergonyant (el qui té una necessitat, però està empegueït de demanar ajuda i si ho fa és d’amagat, per exemple pobre vergonyant).
Del llibre Prenint el demble a les paraules
defensa de la llengua, etimologia, història, curiositats
Antoni Llull Martí – Edicions Documenta Balear 2009