Extracte de la presentació del primer volum
1. Per què s'ha fet
Aquest diccionari s'ha fet per aportar, aquesta és la intenció, una eina diferent a la nostra llengua.
Hem volgut complementar, en alguns aspectes, els diccionaris que ja hi ha al mercat. Hi comparem els mots i les maneres de dir usats al Principat, al País Valencià i a les Illes per afavorir-ne l'intercanvi. Aportem exemples trets de la llengua oral perquè estem convençuts que la llengua oral és més lliure de la influència del castellà que la llengua escrita. Fem possible que, a través d'un índex, es pugui arribar a cada entrada del diccionari. A l'apartat Continguts comentem més àmpliament les parts del diccionari i la seva utilitat.
A partir de l'any 1993, per mitjà d'anuncis a diaris, revistes i una ràdio, i, més tard,contactant amb amics, es va anar consolidant un equip d'autors i col·laboradors. No cal ni dir que sense ells no s'hauria assolit el nostre objectiu.
Com que la llengua catalana, també dita valenciana, es parla i s'escriu en un territori petit i repartit entre quatre estats, té unes particularitats que no tenen altres llengües. En aquests darrers anys, moltes persones s'han preocupat per l'estat de la llengua i han opinat sobre la seva situació actual i el seu futur. Nosaltres fa molts d'anys que treballem l'idioma, observem el que està passant i també volem dir-hi algunes coses.
2. L'empobriment de la llengua
Hi ha molts indicadors que ens avisen que la llengua s'està empobrint.
Cada vegada es parla amb menys mots i sense fer servir, amb prou feines, sinònims. De vegades és un barbarisme el mot que es repeteix, o ho era quan el vàrem recollir nosaltres, ja fa uns anys. Exemples: guapo, tonto, tonteria, patada, golpista, pendre, etc. Si cerqueu golpista en un diccionari de sinònims trobareu: sediciós, rebel, avalotador, insurrecte, insubordinat, facciós, etc. Sempre s'ha dit que per fer una bona redacció cal evitar les repeticions. Per què, si un dels exemples que hem dit suara, com golpista, després anomenat colpista, es diu deu vegades, no es fan servir sinònims? La norma del bon estil no afecta els periodistes?
Es van bandejant els mots catalans i s'adopten els espanyols o els catalans que hi tenen una retirada. Des de Catalunya Nord es veu molt clar el camí que hem agafat, i no cal pujar al Canigó; se'n fa prou parlant amb catalans d'allà. Ells aprenen el mot solter a les classes d'espanyol, habitualment diuen fadrí, que és tal com es deia aquí fa dues generacions. També troben estranyes paraules com alcalde, ajuntament, tarjeta, teclat, etc. Exemples de mots que s'han imposat per la seva semblança amb les formes espanyoles: patates -creïlles, trumfes-, passadís -corredor-, enter -sencer-, vas -got-, botella -ampolla-, desaparèixer -anar-se'n-, colar -creure, empassar-se, passar d'estranquis-, joguet -joguina-, fatxada -façana-, gamberro -brètol-, morro -barra-, etc.
3. Pèrdua d'influència de la llengua i la reculada del seu ús
El paper dels mitjans de comunicació.
Al món actual la televisió és una arma molt poderosa a l'hora de fer pujar o baixar l'ús d'una llengua. És bàsica. En un país on hi ha dues llengües, sembla clar que la que preval a la televisió acaba imposant-se inevitablement. En aquest aspecte, hem estat bé, algun moment els catalans? Al Principat, sí. A la resta dels PPCC sempre hi ha hagut qui ha fet tot el que ha pogut per evitar que arribessin les recepcions de les televisions del Principat.
El Principat va viure uns anys de recuperació esplendorosos, de revifament de la llengua al carrer, a l'escola i a la feina. Varen ser els últims anys setanta i la dècada dels vuitanta.
A més de la programació en català, dues hores o més diàries, que teníem per TV2, la televisió espanyola que desconnectava unes hores al dia, va aparèixer TV3, l'any 1983 en període de proves i l'any 1984 de manera definitiva. L'arribada del Canal 33, el 1988, va acabar de fer la balançada.
4. La reculada de la llengua i algunes solucions viables
a. La incomunicació
b. El català marginat
c. El català aigualit (light).
a. La incomunicació
Des de fa segles hi ha un grau d'incomunicació enorme entre les diferents terres de parla valenciana, també dita catalana. Aquest fet fragmenta la llengua i n'impedeix la creació d'un estàndard acceptat per tothom.
Si volem parlar dels cantants catalans de Catalunya Nord ens costarà molt de trobar-ne informació o discos. L'any 1963 Jordi Barre va gravar el seu primer disc en català. Per commemorar els trenta anys de cantant, aquest senyor va venir una setmana a Barcelona, l'any 1994, a fer uns recitals a la sala l'Espai. La premsa en va parlar. Molta gent va descobrir astorada que "els del nord" també sabien cantar bé. Al cap d'uns dies, un diumenge al matí, a Catalunya Ràdio feien una mena de concurs. Una senyora va encertar una pregunta i el locutor li va dir que demanés una cançó i la hi dedicaria. La bona dona va dir: "Poseu qualsevol cançó de Jordi Barre". Un moment de suspens, i la resposta del locutor, més o menys: "No en tenim cap, demaneu un altre cantant si us plau".
Les persones que no "patim" un punt de vista tan regional del país i tenim interès per la cultura catalana, la de la Catalunya completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ja coneixíem els cantants catalans del grup Guillem de Cabestany i, qui més qui menys, tenia, fa deu o vint anys, discos de vuit o deu cantants i grups del Rosselló. La pregunta és òbvia: com és que Catalunya Ràdio, que té tots els discos, haguts i per haver, dels cantants anglesos dels Estats Units, d'Austràlia, d'Irlanda i d'allà on faci falta, no en tingui cap, ni un, d'un cantant de Catalunya Nord? Perquè si no en tenen cap d'en Jordi Barre no cal esperar que en tinguin de la Gisela Bellsolà, d'en Joan Pere, d'en Pere Figueres, d'en Cris Cayrol, del malaguanyat Joan Pau Giné o del grup l'Agram, per anomenar-ne uns quants. Això és segur! És ben curiós que a Ràdio 4, de tant en tant, hem sentit cantants del nord. Tot s'ha de dir.
I si parlem de les Illes, què en sabem musicalment? Quants cantants i grups hem sentit, durant anys, de les dotzenes que n'hi ha? Els dos o tres de sempre, que són els que han vingut a viure a Barcelona. I els llibres publicats a les Illes? No arriben. I què en podem dir del País Valencià? Encara pitjor. Si passem al coneixement d'altres aspectes culturals, geogràfics o històrics que els habitants d'una part dels PPCC tenim de les altres regions, què trobarem? Feu la prova: Agafeu un conegut, un estudiant universitari us pot anar bé, i pregunteu-li què en sap del Penyagolosa, de la catedral d'Elna, del monestir de Lluc o del ball de bot. Ben poca cosa o res.
b. El català marginat
La majoria d'empreses continuen sense garantir les comunicacions, l'etiquetatge, la retolació o l'atenció al client en català, o "també" en català.
Hem de demanar que el català sigui també llengua oficial als PPCC, tal com ho era abans del 1714. El català, al seu territori, ha de tenir, com a mínim, la mateixa força oficial que l'espanyol i el francès; és a dir: s'han de poder fer decrets de protecció del català tal com ja els tenen, i molts, l'espanyol i el francès. És una qüestió de subsistència. Si no tenim la força de la llei desapareixerem.
D'aquesta manera, quan el català sigui llengua oficial, ja no caldrà perdre el temps discutint l'etiquetatge en català, el cinema en català, els documents, etc. No caldrà, per llei hauran de ser també en català, i qui ho vulgui en castellà, ja ho tindrà.
Hem vist productes fets a Catalunya etiquetats en set idiomes. En català no, casualment. Encara hi ha qui mira l'etiqueta per si hi ha el català. Santa innocència! Francament, cansa, anar, posem per cas, a un restaurant de Figueres o de Roses i no trobar ni el menú ni la carta també en català. En un supermercat molt conegut d'una cadena d'establiments comercials he pogut tenir sensacions ben curioses i exòtiques.
Les indicacions, els rètols, el servei de megafonia, etc., tot és en espanyol; les dependentes parlen només espanyol, no sé si les trien unilingües. Hom es troba allà dins com a Guadalajara, a Tegucigalpa o a Buenos Aires, i sense haver de passar per l'aeroport!
La cosa que sobta és veure, a fora, damunt de l'edifici, el nom de l'empresa en català. Trobo que hi fa lleig!
Aquests establiments, els vells i els nous, han tingut vint-i-cinc anys per posar-se al dia. Amb bona voluntat i prou som morts!
S'ha de poder exigir un mínim de respecte i tenir una mica de dignitat, tal com fan totes les nacions que volen continuar vives.
No hem de ser diferents dels altres ni voler cap privilegi, sinó demanar un tracte més just. Si no hi ha una igualtat davant la llei, ja hem begut oli! Hem de ser clars: "Una llengua no obligatòria no és necessària; una llengua que no és necessària és perd: és ben senzill!"
c. El català aigualit (light)
Heu sentit a parlar de l'alemany light o de l'holandès light? El català no s'ha ensenyat durant segles i, per tant, ha creat i mantingut formes dialectals i s'ha degradat. I què és el català aigualit o light? El català light és essencialment la parla de molts senyors de ciutat, que ja fa unes quantes generacions que han abandonat la llengua de la terra. Quan els ha convingut, per les voltes que dóna la vida, saber parlar i escriure català, com que es trobaven sense pràctica ni formació, han dit que el català es pot parlar de qualsevol manera, que no calen normes, que val tot, i ho han sabut argumentar, perquè solen ser persones cultes. Aquest model de llengua és una bona propaganda de la ignorància, per fer-la passar per català correcte.
El grup del català aigualit té una gran influència als mitjans de comunicació i sobre l'IEC. Els presentadors de televisió més light parlen tant com poden en espanyol. No és cap casualitat. Ho trobem lògic. La seva idea que convé violar la llengua impunement ha ajudat molt a fer perdre la qualitat de l'idioma i el prestigi dels bons correctors.
5. Conclusió
Tenim una llengua malalta en alguns aspectes.
Hem de trobar bons metges, procurar tenir un bon coneixement de la seva situació clínica, anar per feina i deixar-nos de discursos i d'estadístiques. Hi ha d'haver una voluntat clara de tots per millorar: catalanoparlants, persones vingudes de fora, governs i partits polítics. Els autors d'aquesta obra volem que aquest diccionari sigui una eina en aquesta direcció, la nostra intenció és fer un petit pas, però un pas endavant.
Amer, octubre de 1999
El Director